Vertigen
Aquell mati em vaig llevar, no recordo on ni tan
sols el temps que fa, i tot havia canviat. Pero jo
no ho sabia, encara, i mes m'hagues valgut no
saber-ho mai. El meu mon era petit, pero suficient,
abans. Deixa de ser-ho. La meva vida, un cel
particular, nul.la incertesa, dolca soledat;
mes tard, cau soterrat, previsibilitat maleida,
asfixiant aillament. Mai res no m'havia fet tanta
falta. Ni la sang que per les venes em corre no
necessitava amb la mateixa urgencia. Mentre
el dolor creixia, de sobte, aquell soroll estrepitos,
insuportable. Cridant, plorant, vaig correr.
Era incapac de sentir els meus crits, de segur
esgarrifosos. De sobte, l'abisme s'obri sota
els meus peus. Morir, volia. Recuperar el meu
cau, la meva estimada soledat, els meus llimbs,
la meva preuada illa. I vaig caure. Queia, sentint-
me cada vegada mes prop d'aquell horror, del
meu propi dolor, del mes terrorific despertar
dels meus sentits, tot just acabat de descobrir.
Ja no recordo quan va ser que vaig despertar
aquell fatidic mati, aleshores salvador. No
recordo quan fa que estic caient, que caic,
veient la fi mes propera cada vegada pero
amb la incertesa de si mai arribara. Ara el
dolor sembla no tenir limits. El dolor i la por
son tot el que sento. Tinc por de caure per sempre.
|
English 
Deutsch 
Italiano 
Español 
Russian 
